Blocs Cerdanyola
Blocs de Cerdnayola és un directori dels blocs que gent de Cerdanyola té en marxa. És un projecte nascut gràcies a l'empresa de serveis web DRAC telemàtic i té la intenció d'anar creixent amb el vostre ajut.
 DRAC Telemàtic info@drac.com 2008-05-15T14:40:03+02:00 http://blocsdecerdanyola.com/ /favicon.ico <![CDATA[Cerdanyola.info: Cerdanyola crida en silenci el seu NO al terrorisme]]> urn:uuid:2939 2008-05-15T13:36:00+02:00 <![CDATA[Desde Fontetes: La dignidad del vencido.]]> Como Troya en la Ilíada homérica, nos han raptado a Helena y nos han metido un caballo de madera. Como en Troya, demasiada “guerra” pero, en este caso, “demasiado” no era suficiente.


La estúpida coalición de los griegos, en este caso el ayuntamiento de Cerdanyola y Valldor Sala, ha hecho que una zona deportiva se convierta en zona “privé”.

Y ahora nos vienen con un regalo, con forma de caballo de Troya, nos dicen que hasta las ocho de la tarde, será una zona pública. NO, pública tiene que ser las 24 horas del día.

Nos ha pasado como al enemigo en tiempos antiguos, que les dejaban escoger una muerte honorable. Eso es lo que ha sucedido aquí, un pacto “honorable”, el gol del honor en un partido que iba 10-0: hemos ganado algunas horas públicas.

En conclusión, como dijo Albert Camus defendiendo la Segunda República Española (tan comentada por estas fechas) del franquismo, “hemos aprendido que se puede tener toda la razón y ser vencidos”.

¿Lo bueno? Que a nuestra particular Ilíada aún le queda algún que otro capítulo, y quizás Aquiles quiere resucitar para levantar Troya de nuevo y meterles el caballo de madera por donde les quepa a los aqueos.

]]> urn:uuid:2938 2008-05-15T12:37:53+02:00 <![CDATA[Javi Montes : Lehila Khaled no vindrà a Barcelona]]>
Uns dies abans de que en el nostra país, una banda terrorista que porta més de 40 anys matant, torna a matar, ens assabentem de la invitació d’aquesta terrorista. Em faig creus. Imagineu que es convidi a un dels assassins d’ahir a donar una xerrada sobre el conflicte basc? Què pensaríem? Utilitzaríem la mateixa argumentació que hem utilitzat ara? Per favor, siguem conseqüents.

No vull sentir als terroristes, no vull que amb diners públics és paguin actes on assisteixin terroristes: de la banda terrorista ETA, de les FARC, del Front Popular per a la Lliberació de Palestina (FPLP) o d’on siguin. Israel no és tampoc el millor exemple de democràcia, és cert, però té tot el dret a existir en pau. Per cert, felicitats pel seus 60 anys d’existència.]]> urn:uuid:2935 2008-05-15T10:47:42+02:00 <![CDATA[Espai Vital: Victoria para la medicación antialzheimer]]> El Instituto Nacional de la Salud y la Excelencia Clínica (NICE, sus siglas en inglés) de Reino Unido, la agencia que evalúa la eficacia y rentabilidad de los fármacos, productos y tratamientos médicos que sufraga el sistema de salud británico, recibió la pasada semana dos toques de atención a causa de las decisiones adoptadas por sus miembros. La primera se produjo a raíz del fallo que limita el acceso a los fármacos antialzheimer a pacientes en fases avanzadas de la dolencia, al considerar que su uso en los estadios iniciales no resulta rentable (su coste no compensa su eficacia clínica) al sistema sanitario. Un tribunal de apelación aceptó la reclamación de una de las compañías farmacéuticas afectadas (Eisai que, junto con Pfizer, comercializa el donepezilo) y falló la pasada semana que el NICE debe ser más transparente a la hora de tomar decisiones.

Tres magistrados señalaron al organismo que debía haber facilitado detalles sobre cómo realizó sus cálculos acerca de la relación coste-beneficio de este producto. El fallo judicial representa un tirón de orejas, pero no afecta a la decisión del NICE de limitar el uso de esta medicación. Sin embargo, el laboratorio podrá tener acceso a la información utilizada por la agencia para negarle la financiación pública y abre la puerta a que otras compañías afectadas hagan lo mismo.
El segundo traspiés se produjo en forma de un editorial, publicado el viernes 2 de mayo en la revista The Lancet, muy crítico con otra de las resoluciones de la institución. En este caso, el motivo de discordia es un anticuerpo monoclonal autorizado para el tratamiento de la artritis reumatoide, el abatacept.
El NICE concluyó el pasado octubre que no era coste-eficaz. En abril, rechazó una apelación del fabricante y de varias sociedades científicas y profesionales. La revista señala que el producto sí es efectivo para tratar la artritis severa que no responde a otras terapias (algo que le ocurre a un 30% de los pacientes) y reprocha a la agencia que tras su decisión haya exclusivamente razones de "política económica", ya que la terapia es más cara que otras similares que sí están financiadas.
]]> urn:uuid:2930 2008-05-15T10:00:37+02:00 <![CDATA[Mints mind: Cómo crear un discurso]]> urn:uuid:2934 2008-05-15T09:49:45+02:00 <![CDATA[Ibarro : El cinismo de Reporteros sin Fronteras tras la liberación de Sami Al Haj]]> Maxime Vivas
Le Grand Soir
Traducido por Caty R.

Análisis de un comunicado de RSF del 1 de mayo de 2008. (Extractos. El texto completo está en su web).

RSF ignoró a este desventurado y cuando el caso se denunció por todas partes, tuvo que entonar un patético y tardío mea culpa que hoy pretende borrar

¿Por qué escriben que Sami Al Haj no bebería haber estado detenido «durante tanto tiempo» puesto que era inocente? El comunicado de RSF dice que «las autoridades estadounidenses» (los torturadores) nunca han demostrado nada contra Sami Al Haj y que «nunca se ha pronunciado ninguna inculpación contra el periodista». ¿RSF considera que se puede torturar durante algún tiempo a un periodista inocente si el verdugo es un esbirro de Bush? ¿Qué es lo que impide a RSF escribir: «El periodista NUNCA debería haber sido detenido, encarcelado y torturado?»
LEER MÁS
]]> urn:uuid:2929 2008-05-15T08:33:24+02:00 <![CDATA[Pàgines de meteo: Balanç del temporal de llevant]]> Balanç de les pluges caigudes durant el temporal del cap de setmana passat. Podem veure que la relació és extensa i les quantitats abundants, de forma que podem qualificar l'episodi com el més important des de l'Abril de 2.007.

Tot seguit teniu els mapes amb les precipitacions caigudes el dia 9 (esquerra) i el dia 10 (dreta) als observatoris del Meteocat.












Tot seguit, el mapa d'isoietes del total de la pluja amb puntes de precipitació al voltant dels 200 mm i on podem veure la seva distribució espacial. Queda clar que son les comarques properes a la costa les que han rebut més aigua però la dinàmica de la perturbació, entrant primer amb vents del Sud i després Est i Norest, va permetre que gairebé totes les comarques rebessin aigua encara que fos poc com a la Val d'Aran on mai arriven les llevantades. Els Ports de Beseit, Torredembarra i Begues son dels indrets amb més quantitat de pluja registrada a Catalunya.

Al Vallès, com veiem, les quantitats van estar entre 80 i 100 mm.

]]> urn:uuid:2927 2008-05-14T22:23:36+02:00 <![CDATA[El temps en imatges : Estudis sobre el cicló Nargis]]>
Aquí teniu una serie de estudis i articles dels efectes del cicló Nargis. La imatge de capçalera representa la pluja caiguda en mil·limetres la setmana del 27 d'Abril al 4 de Maig.

]]> urn:uuid:2926 2008-05-14T21:26:39+02:00 <![CDATA[Brigada Vallesana S.B.: Proposta de moció de solidaritat amb el poble i govern bolivians.]]>




Proposta de comunicat i moció als ajuntaments de solidaritat amb el poble i govern bolivians.

Les organitzacions i entitats de Cerdanyola sota signants volem donar el nostre suport al govern i poble bolivià en aquests moments en què l`oligarquia criolla i l`ambaixada dels USA conspiren de forma oberta contra la legalitat democràtica d`aquest país germà sud - americà violentant el seu marc jurídic i legal.

El procés democràtic de refundació del país encetat amb l`elecció del company President Evo Morales Ayma, l`elecció d`un Congrés Constituent, l`aprovació del projecte de Constitució plurinacional, democràtica i progressista per al seu sotmetiment a referèndum, vol ser estroncat per les oligarquies bolivianes i interessos de les multinacionals amb la realització de contra convocatòries de consultes que en la forma i contingut són il·legals i antidemocràtiques. És el marc constitucional i amb una veritable vocació descentralitzadora i reconeixedora del fet plurinacional dels pobles originaris en què s`ha de desenvolupar els processos d`autonomia reconeguts i fomentats en la Carta Magna pendent de ser aprovada.

Aquesta operació de subversió contra el poder legalment constituït s`emmarca com a resposta reaccionària a la política del govern bolivià de recuperació dels seus recursos naturals i de l`aplicació de polítiques que fomenten la igualtat i de redistribució de la riquesa. Els resultats obtinguts per l`acció de govern en aquests dos anys i mig malgrat aquesta ofensiva d`assetjament de l`oligarquia, són paràmetres macroeconòmics positius, creixement sostingut, extensió de la sanitat i ensenyament públics, cobertures socials als segments socials més castigats per les polítiques colonials i neoliberals a partir de la renda del gas i amb una espectacular, quant a resultats, campanya d`alfabetització de la seva població.

És per això que rebutgem les convocatòries il·legals de consultes realitzades i per realitzar que pretenen la fragmentació de Bolívia en microestats oligàrquics mantenint-hi la secular explotació dels pobles indígenes del cor d`aquest continent. Aquestes consultes i els seus resultats no són reconegudes per cap instància internacional atesa la seva il·legalitat.

Saludem com a exercici de democràcia real i participativa, el projecte de la Presidència de la República de sotmetiment a processos refrendatoris - revocatoris dels càrrec de President i Vice ? President així com els de les prefectures dels territoris bolivians.

Donem suport així mateix al procés democràtic de Referèndum de la Constitució aprovada en seu parlamentària pel Congrés Constituent i als consegüents processos d`autonomia subsidiària basada en la realitat poblacional i històrica d`aquest país andí.



Llista d`entitats i organitzacions de ... en ordre alfabètic]]> urn:uuid:2923 2008-05-14T19:00:49+02:00 <![CDATA[Irene Moreno: Otra vez]]> Esta mañana nos hemos vuelto a levantar con un nuevo atentado de ETA. Esta vez han atentado contra una casa cuartel de la Guardia Civil, en Legutiano, cerca de Vitoria. A causa de este atentando debemos lamentar una víctima mortal y cuatro heridos. Este Guardia Civil fallecido no era un número más; tenía un nombre, una familia, toda una vida por delante que unos miserables y cobardes han decidido truncar porqué sí, porque simplemente les apetecía.

¿Hasta cuándo vamos a tener que aguantar estas muestras de crueldad cobarde? ¿Hasta cuándo deberemos soportar que nos maten por nuestros ideales, por no pensar lo mismo que ellos?

Este pasado fin de semana estuve junto a algunos de mis compañeros de JSC en el País Vasco. En un principio dude entre si era sensato o no realizar este viaje. Para más INRI viajaba como militante socialista. Lo pensé un par de veces y al final decidí que iba. No debo esconder lo que pienso, mis ideales, mis sentimientos, el color que me define y la bandera que me representa por una panda de viles asesinos que siempre matan por la espalda, a sangre fría y sin dar la cara, encapuchados.

En este viaje vi a Sandra Carrasco. La misma que salió a leer un comunicado tras el asesinato de su padre por esta misma banda terrorista. Por gente como ella decidí que debía ir a darles mi apoyo. Es lo único que puedo hacer.

Espero que en un futuro no muy lejano pueda pasearme por este país sin miedo a que nadie me mate por la espalda o ponga una bomba en el momentos más inesperado y decida terminar con mi vida.

Tal y como dijo Patxi López en la Fiesta de la Rosa el pasado domingo en Baracaldo “los asesinos no tienen cabida en esta sociedad”. ¡A ver si se enteran!]]> urn:uuid:2916 2008-05-14T14:00:27+02:00 <![CDATA[Gente con ilusión: DIA MUNDIAL-12 Mayo]]>
COPIO ESTE TESTO, YA QUE LO CREO RELMENTE, MUY, MUY, INTERESANTE,PARA COMPARTIR;LA NOTICIA Ó EL ESCRITO QUE SE HACE LO PODEMOS VER Y LEER COMPLETO EN.

http://mi-estrella-de-mar.blogspot.com/

12 DE MAYO, DÍA MUNDIAL DE LA FIBROMIALGIA, SÍNDROME DE FATIGA CRÓNICA Y SENSIBILIDAD QUÍMICA MÚLTIPLE, entre otras

Lamentablemente, las reivindicaciones de estas patologías sirven de un año para otro por los pocos o nulos cambios de actitud llevados a cabo por la Administración a pesar de los avances científicos y evidencias de la práctica médica. Así que para el día de hoy os dejo con el manifiesto más completo y estructurado, que en mi humilde opinión he leido hasta la fecha. Fue creado por la asociación AFIFAC para 2005 pero fue válido también para 2006, y seguirá siéndolo para 2007, 2008, 2009... y lo que te rondaré morena. Y ya no digamos en lo referente a la Sensibilidad Química Múltiple -SQM- y el Sindrome de Fatiga Crónica, que ni en este su día, oimos hablar de estas, tan sólo de Fibromialgia ,CONTINUAR LA LECTURA EN:
http://mi-estrella-de-mar.blogspot.com/

]]> urn:uuid:2917 2008-05-14T13:45:32+02:00 <![CDATA[Lectors Crazy : EL GAT DE SCHRÖDINGER]]> Certificat C99+' i és de l'autor Lluís Hernández.

[Sembla ser que l'autor ja va guanyar el premi al 2005 amb un altre llibre que no he llegit, Laura i els àngels] .
El llibre és una mena d'exercici literari que presenta una societat futurista on l'existència d' uns certificats ens permetran saber els anys de vida que ens queden a les persones. Podreu llegir-ne una ressenya properament al bloc literari d' Al·lots.

Ara bé, el què m'interessa del cas és que tot el muntatge dels certificats que explica el llibre, neix a partir dels grans avenços i descobriments que s'han fet al voltant dels forats negres, i en concret, tota la llei dels certificats se sostenta sobre la teoria del:
Gat de Schrödinger

Jo no havia sentit mai a parlar d'aquest gat, la veritat és que personalment només en conec un de gat, i es diu Ohara. [el seu amo també té moltes teories però no les ha fet públiques, que jo sàpiga]. Però en David em va dir que existeix el gat i que el tal Scrödinger va desenvolupar una teoria amb aquest nom.

La Sfer, em va confirmar que es tracta d'una teoria de la física quàntica i que darrerament està molt de moda en novel·les i còmics que parlen dels móns paral·lels.
El gat de Scrödinger o la paradoxa del gat, segons llegeixo a la viqui, és un experiment que consisteix en:

Agafar un gat i tancar-lo dins una capsa amb algun element o verí (simplifico, eh!...) que ens assegura que passada una hora, hi ha un 50% de possibilitats de que el gat la palmi. Ara bé, segons el principi d'incertesa, mentre no obrim la capsa, el gat està viu i mort alhora. Un cop obrim la capsa, aleshores sí que el gat ja només serà una cosa: un gat viu o un gat mort.

PUNYETA! i això és el què no em deixa dormir. Us imagineu quina pinta deu tenir un gat que no està ni viu ni mort?

Doncs bé, remenant en la meva biblioteca he recuperat el llibre de Selçuk. Regards de chats, editat per l'école des loisirs l'any 1991 i crec que he trobat dues possibles imatges d'un gat que no està ni cap aquí ni cap allà:

doncs apa, deixem-ho aquí...

]]> urn:uuid:2907 2008-05-14T11:28:00+02:00 <![CDATA[Carlos Cordón Blog : Cruel atac terrorista a Jaipur]]> Fa just 3 mesos, vaig passar 2 dies meravellosos a la preciosa ciutat de Jaipur, dins d'un viatge de mig mes per la gran Índia. Just aquesta tarda ens hem assabentat que una sèrie d'atacs terroristes han causat la mort a més de 60 persones, mitjançant sis bombes, que han sacsejat els monuments i mercats de la capital de Rajasthan.
En aquestes 2 imatges, que vaig fer durant la meva visita i que mostren la gran bellesa de la que anomenen la "ciutat rosa", és on probablement s'han produït els atemptats, una zona plena d'activitat comercial i cultural, i malauradament, plena de gent innocent.
]]> urn:uuid:2896 2008-05-13T20:10:05+02:00 <![CDATA[Bloc d'Alfons Escoda: Israel, per molts anys.]]> Són molts avenços que s´han aconseguit aquests 60 anys. Són moltes les gestes aconseguides. El poble d´Israel ha retrobat la dignitat i la llibertat, però encara no pot viure en pau. Israel anhela la pau, estarem la resta del món al seu costat per aconseguir-la?]]> urn:uuid:2924 2008-05-13T19:46:51+02:00 <![CDATA[Espai de llibres : Temps estranys]]>
[Michael Chabon, El sindicato de policía yiddish. Barcelona: Mondadori. Traducció de Javier Calvo.]
]]> urn:uuid:2891 2008-05-13T15:45:31+02:00 <![CDATA[La tira de coses: Habitatge protegit...]]> ]]> urn:uuid:2889 2008-05-13T14:20:52+02:00 <![CDATA[Laboratori d'idees : Metàfora]]> Splash by becky... és la realitat vestida de somnis
Renace
]]> urn:uuid:2881 2008-05-13T11:41:29+02:00 <![CDATA[Els Raiers de Cerdanyola: Cap de setmana 24-25 de Maig i RUTA]]> urn:uuid:2870 2008-05-12T22:50:29+02:00 <![CDATA[La llanterna màgica: Documenta Madrid (i 4): "Fairytale of Kathmandu", "Over the hill", "Love and words" i "Família 068"]]> urn:uuid:2869 2008-05-12T20:59:49+02:00 <![CDATA[Jesús Hernández : Futbol i Política, Història i curiositats]]> Feia dies que no escrivia sobre històries del món del futbol relacionades amb la Història i la política i desprès de parlar divendres passat amb el Roger Morales, que em va descobrir una història d'aquestes que m'agraden i que no tenia controlada, escriuré sobre la història de Paolo Sollier. Van explicar el seu cas a la secció gran reserva del “Tú diràs” de RAC-1 el dijous passat a la nit. Sollier era un mig del Peruggia dels 70. El Peruggia dels 70 va fer història per ser subcampió del calcio, amb un equip de poc nivell i amb un defensa que va morir a la gespa durant un partit. Paolo Sollier, d'ideologia marxista, va deixar un munt d'anècdotes curioses oer explicar, com el fet de que es negava a signar autògrafs perquè deia que tots els éssers humans eren iguals. Si algun aficionat no ho entenia, se'l enduia a un bar, i del bon rollo, li explicava de tu a tu perquè no considerava que fos correcte idolatrar als futbolistes. No tenia cotxe per desig propi, malgrat òbviament poder permetre's-ho. Li agradava fer autostop i viatjar amb aficionats o periodistes. També era amant de la literatura, escriptor amateur, aficionat de la música d'autor francesa i seguidor del Maig del 68, coses totes elles poc habituals en els futbolistes, i menys en els dels 70. En un partit contra la Juve va alçar el puny esquerra mirant a la llotja, per provocar al multimilionari Agnielli, propietari de la Juventus de Torí, símbol de la patronal i dels empresaris, cosa que va passar a la història. Una peculiaritat més, és que tenia pactat amb el president del Peruggia, que per cada gol que fes, en lloc de rebre la clàssica prima econòmica, el club hauria de fer socis gratuïtament a deu obrers en atur de la ciutat, tot i que desgraciadament no va aconseguir cap gol a la Serie A. Desprès de ser futbolista va militar al grup polític anomenat “avantguarda proletaria” de idologia Trotskista.

La història es pot sentir a partir del minut 42 de l'arxiu enllaçat aquí.


Aquesta, era una de les històries que no tenia controlades de futbolistes que han destacat per la seva implicació ideològica. Tenia controlades històries interessantísimes com les de Paul Breitner, un exfutbolista del Madrid dels 70, d'entre d'altres equips, d'ideologia maoista que va participar en diverses vagues i protestes sindicals violentes. O Matthias Sindelar, el jugador austríac que es va negar a vestir la samarreta alemanya amb l'esvàstica en època de Hitler, cosa que li va costar finalment la vida. O James Riordan únic futbolista britànic a la lliga soviètica de la Història, motivat per la seva ideologia comunista. O Peter Vermes, un nordamericà que va acabar jugant a la Hungria comunista. O Helmuth Duckadam porter del Steaua a la final de Sevilla contra el Barça que, segons diu la llegenda, va ser castigat pel règim de Ceaucescu per rebre un cotxe de luxe com a premi, i el van lesionar a les mans per impedir-li que tornès a jugar a futbol. També històries d'equips com el Marec (Marxista, Antifeixista, Revolucionari, Emigrant, Comunista) de Bulgaria, que el nom ja ho diu tot.


Per acabar, he trobat un vídeo al youtube molt divertit protagonitzat pel meu admirat Cristiano Lucarelli i per l'impresentable Paolo Di Canio.




Quan es va fer l'entrevista Di Canio jugava al Lazio i Licarelli al Livorno. Tots dos estaven en els seus respectius equips per motius que van més enllà dels esportius. Més aviat, estaven a aquests equips per motius ideològics. I és que la definició ideològica dels dos equips ve de llarg, de l'època de Mussolini.


Destaco les dues preguntes i respostes del minut 02:35 del vídeo:

Si et dic comunista t' ofenc?

Lucarelli: no

Di Canio: Et porto als tribunals

Ei et dic feixista t'ofenc?

Lucarelli: si

Di Canio: No et porto als tribunals.


També és interessant les dos següent preguntes on Di Cani alava a Mussoloni i Lucarelli al Che Guevara.


Doncs fins aquí el meu petit homenatge al futbol com a fil conductor de la Història (en majúscules) del segle XX.

]]> urn:uuid:2868 2008-05-12T20:19:54+02:00 <![CDATA[Vespres literaris : Avus]]>

Etapas

Ciclos

Sensaciones

Ilusiones

Nueva felicidad

VL


]]> urn:uuid:2867 2008-05-12T20:08:27+02:00 <![CDATA[Yo no entiendo de política : Primer relato ajeno a mí.]]> Introducción: Pongámonos en situación. By Adrià.
Si, señoras y señores, voy a publicar algo que no he escrito yo. La autoría del siguiente relato, que a mi me ha gustado mucho, y que espero que a todos os guste tanto como a mi o sinó, me da igual "porquepublicoloquemedalarealganaynohaymásquehablar", pertenece a Lorena. Lorena fue, es y será un magnífica compañera, no sólo de la carrera de historia, sinó de las luchas que llevamos a contracorriente contra las adversidades de una realidad cada vez más cruel y dura que se personifica en un sistema que bla bla bla...
Fuera bromas, ahí os dejo con este magnífico relato de "realismo sucio" de Lorena, disfrutadlo.
Quisiera aprobechar para dar saludines a Lorena, por su puesto, y a mi hermana, que hace días que no la veo y que se que amenudo se pasa por aquí. ¡Saludines Georgina, guapa!
IMPERIO DE BARATAS AMBICIONES

El lúgubre bar estaba oscuro y Camilo vencía su desesperación acompañado de un Jack Daniel’s en baso ancho, alterado por el hielo. Divagaba sobre su suerte, pensando qué disfraz debía comprar para su próxima entrevista de trabajo. Entre las lágrimas de la incomprensión y la rabia turbulenta de la desesperación, intentaba comprender porqué el Señor Peña lo había despedido. Tampoco entendía porqué las parejas sentadas en las mesas de su alrededor lo miraban burlescamente mientras entonaba el que siempre había sido su paso doble preferido: Suspiros de España.
Por su parte, el camarero, que llevaba los calzoncillos por fuera, sintiéndose así un superhéroe, había comprendido perfectamente las reglas del juego de esa noche: cuando los peces de hielo no flotasen en el bourbon debía aplicar más elixir etílico en el baso de Camilo. Éste, dio un trago y levantó la vista; todo seguía igual, creía equívocamente que su vacío podía llenarse con el alcohol.
Alejandra abrió la puerta y el bar penetró en su mundo mágico, hipnotizado por sus ágiles movimientos y su melena morena. Sus labios extremadamente rojos resaltaban unos discretos pómulos que sujetaban el ébano de sus ojos.
- ¡Ponme lo de siempre cariño! ? Gritó al superhéroe, que inmediatamente le sirvió una mezcla, no menos exótica que su belleza.
A Camilo le vinieron ganas de jugar, a él y a todos sus miembros, que se vieron alterados por la magia que embriagaba la mujer. El bourbon lo empujó hacia Ale que estaba repartiendo el cóctel por todo su cuerpo.
Unas miradas bastaron para que Camilo dejara la cartera y la vida en ese antro y siguiera el serpenteante camino de Ale en busca de la manzana.
***
La noche era oscura pero los ojos de Ale actuaban como luciérnagas en un espeso bosque. Camilo se sentía atraído por el imán que la joven representaba y acabó sentado en el asiento delantero del viejo Renault 19 de la muchacha. El exceso de polvo le hizo toser un par de veces.
- ¿A dónde me llevas, nena? ? Articuló por fin.
Ella se limitó a mirarle y sonreír, a continuación, cogió el pañuelo que aguantaban sus pantalones talla 38 y lo usó para taparle los ojos a Camilo, que se sintió como si estuviera testificando en un pleito romano[1]. La conducción de Ale era agresiva y perfecta: perfectamente agresiva, agresivamente perfecta.
Camilo vomitó un par de veces por el exceso de alcohol y velocidad, deseó por unos instantes que le salieran alas para poder emprender el vuelo. Se sintió avergonzado e intimidado; sonaba Johnny Cash. El exceso de humo que producía el cigarro de Alejandra le hizo agradecer el hecho de tener un pañuelo que protegiera su contacto óptico con el exterior. El coche paró de golpe. Mientras Camilo se preguntaba si estaba vivo o no, notó como se deshacía el nudo que lo había aislado de la realidad visual y al ver a Ale delante suyo notó un golpe en el pecho: su corazón seguía latiendo. No reconocía el lugar en el que se encontraba; se precipitaron al interior del edificio.
***
Cuando Camilo llegó a su calle, a la mañana siguiente, todo era aparentemente normal; los mismos vagabundos de siempre sentados en la acera degustando el mejor vino al que podían aspirar; los ancianos mirando al cielo y preguntándose porqué no había llovido aquel otoño; el Señor Montfort mirando entre las cortinas de su ventanal, dejando al descubierto qué aquella mañana tampoco tenía nada qué hacer y su reloj, el reloj de Camilo, marcando las dos menos un minuto, su mujer y su hija lo esperaban para comer. El sol brillaba por su ausencia.
Al llegar al portal 48 de la Calle del Almendro, Camilo buscó las llaves y la vergüenza para poder entrar a casa, pero sus bolsillos estaban vacíos. Se apresuró a la puerta para tocar el timbre; se dio cuenta de qué no llegaba, su altura había disminuido considerablemente. El volumen de su personalidad se componía de amor, lealtad y calidad; estas tres musas que lo moldeaban se quedaron presas en la habitación de aquel Motel, se habían diluido en la suciedad.
Entonces, Camilo tuvo una revelación como la de San Pedro camino de Damasco y pensó que en los relatos del “realismo sucio” siempre tienden a retratarse seres vulgares y corrientes que llevan vidas convencionales. Él no era nada especial, solo había construido un imperio de baratas ambiciones.
[1] Los testigos de la antigua roma debían apretarse los testículos para testificar.
FDO: Lorena.
]]> urn:uuid:2866 2008-05-12T18:47:30+02:00 <![CDATA[La Cerdanyola que ens mereixem : Festa de la Rosa a Euskadi]]>


El mítin va començar a les 12h amb una alta representació dels socialistes de tota Espanya, inclòs de Canàries. Secretaris Generals, Ministres, Presidents Autonòmics, membres del Comité Federal, Consellers…i sobretots els milers de militants d’arreu del país que ens vam reunir per celebrar aquesta gran festa dels socialistes bascos.

El PSC va estar representat per Montilla, Manuela de Madre, Miquel Iceta i José Zaragoza.



El mítin va començar amb el discurs del secretari dels socialistes a Biscaia, Jose Antonio Pastor; a Biscaia precisament on per primer cop el PSE ha conseguit superar en vots al PNB en les últimes eleccions generals.

Posteriorment, Patxi López i Jose Luis Rodríguez Zapatero van agafar un discurs totalment reivindicatiu. Només destacar que el secretari general del PSE va apostar per un canvi al País Basc, un canvi que estic segur que es produïrà l’any que ve. El PSE és la gran aposta del futur d’Euskadi, la gran esperança.

El camí va ser llarg però va valdre molt la pena! Sens dubte, ho tornaria a repetir.





]]> urn:uuid:2862 2008-05-12T16:15:24+02:00 <![CDATA[CERDANYOLA JSC: ARROSAREN FESTA]]>


Arrosaren Festa - Santi Moro]]> urn:uuid:2858 2008-05-12T14:27:59+02:00 <![CDATA[El eterno aprendiz : Púlpitos, tarimas, taburetes, alzas]]>
O no. Porque esta anécdota tiene al mismo protagonista y nace de la misma raíz, aunque el escenario fuese diferente. Ocurrió durante una de esas cenas de empresa, cenas organizadas con la excusa de fraternización de los empleados, pero que en realidad es otra prueba más de la fidelidad exigida a los empleados; de esos actos a los que, si no asistes, sabes que tienes un pie en las filas del paro. Yo lo tuve, porque no soporto la hipocresía, pero al final mi otro pie emprendió el paso en otra dirección antes de que me largasen por antisocial (curiosamente, cuando me fui lo hice sintiendo el cariño de gran parte de mis compañeros; al jugador de balonmano, cuando lo despidieron, ni siquiera se acercaron a saludarlo).

Tras la cena fuimos a un local-caja de zapatos, lleno de humo, de gogós y de sobones con rondeles de sudor bajo las axilas de las camisas blancas, azul celeste o beige (no había mucha más variedad). Estaba furioso, acodado en la barra, lo suficientemente lejos para no escupirle en la cara, pero a una distancia cómoda para fijarme en su lenguaje corporal. En la oficina imponía su criterio blandiendo una ironía chabacana, una demagogia insultante, su proximidad a la jefa de personal (y el miedo atávico que ella fomentó en la empresa), un nada disimulado racismo y cuatro nociones básicas de neoliberalismo, fácilmente desmontables de no mediar todo lo anterior. Pero fuera del entorno laboral, esos recursos no eran suficientes para, además, pretender acaparar la atención de los antiguos compañeros a los que has despreciado de nueve a seis, más las horas extras, en días laborables, sábados de guardia y el festivo del efecto 2000.

Pero en la ESADE lo enseñaron bien, y si sabía aprovechar algún recurso, ese era el del lenguaje corporal. Así que reducía la distancia corporal, prodigaba sonrisas, abrazos fraternales y caiditas de ojos; y, congregando grupos o irrumpiendo en corrillos ya formados, conseguía imponerse por sus recursos retóricos y por aprovechar su altura, sus ojos y su boca siempre en un plano superior.

Pero, ¡alto! A pesar de su corpulencia, sabía, por las pruebas médicas a las que nos sometieron poco antes, que medía lo mismo que yo. ¿Cómo era que siempre me hablaba desde arriba? ¿Cómo era que, con tan escasa inteligencia, siempre, siempre se nos imponía, incluso cuando salíamos de fiesta? Nadie en la oficina lo soportaba y, sin embargo, y muy a nuestro pesar, no conseguíamos hacerle caer en un renuncio. Nunca. Pero no hay nada como la perspectiva de la barra del bar, con la cerveza aclarando las ideas y agudizando los sentidos.

Las gogós encabezaron un trenecito, en el que los asistentes a cenas de otras empresas se sumaron con premura y fruición, dejándome el campo de visión despejado. Él estaba de lado respecto, apoyado en una columna, y cruzó una pierna delante de la otra, descansando su peso en la pierna de detrás y en el codo opuesto. Aquel gesto hizo que se le alzase la pernera del pantalón.

La respuesta era obvia: calzaba alzas.

He de decir que he cometido una imprecisión: sí que hubo quien le ganó un pulso, pero de una manera tan poco elegante como subiéndose al taburete que tenía al lado. Y, si bien le hizo ver que su actitud respecto a los programadores de otras nacionalidades era despreciable, acabó dando con sus huesos en el pavimento del Port arrastrado por dos armarios mulatos de ceño fruncido y puños expeditivos.

Años más tarde, Álex me descubrió un foro de Internet que aglutinó a una buena cantidad de aficionados a géneros literarios populares (ciencia ficción, fantasía, terror, misterio, policíaco). Me registré con el nick spaceface y, durante unos meses, disfruté como un hobbit en una muestra de cocina intercambiando opiniones, lecturas, recomendaciones y pequeñas maldades en torno a una de mis mayores aficiones: la lectura. A partir de ahí me enrolé en otras listas de correos, foros y (en aquel entonces emergentes) cuadernos de bitácora de lectores, autores y críticos. La explosión de información era tal que, en aquellos primeros meses, acudía con avidez a las cada vez más numerosas fuentes, hasta que quedé ahíto.

Y, en ocasiones, más que harto.

Porque, al igual que el trepa de aquel empleo, y más allá de los habituales trolls que pululan por la red, más de uno usó aquellas plataformas para labrarse un nombre a costa de argumentos lapidarios. Y es que la ignorancia es atrevida. Pocas cosas me mosquean más que la opinión sesgada, la parte por el todo, la relativización de los argumentos. El tiempo de los argumentos parece que ha caducado, y dentro de la mediocridad imperante (sólo hay que ver a qué punto ha llegado la política en este país) el puñal puede a la pluma, y el tuerto es el rey en este Ensayo sobre la ceguera tan patrio y tan nuestro. Debe ser que la edad hace que esté para menos tonterías, pero ya hace tiempo que cribé esas fuentes y que visito sólo aquellos lugares en que sé que hay un sano debate, se exponen ideas originales o bien argumentadas, o me proporcionan una sana diversión, y huyo como de la peste de esos vehículos de vanidad en que se han convertido páginas y blogs, e incluso listas de correos, donde en más de una ocasión, a un argumento he recibido opiniones demagógicas cargadas de desprecio. Detesto los púlpitos, que no son más que una herramienta de imposición de criterios, pero este mar de tarimas que llega a ser Internet se me antoja un maremagno de taburetes en cenas de empresa con alto consumo etílico, faltos de claridad, de argumentos y de netetiqueta.

Álex me sugirió que podría abrirme un blog, pero no quiero. No quiero ni un púlpito, ni una tarima, ni un taburete; ni siquiera unas alzas. Odio que tomen lo que digo por una verdad absoluta. Ni siquiera todo lo anterior será cierto. Necesito decir cosas, y por eso Álex me cedió este espacio. Pero te digo, amigo, no caigas tú en ese error, en el que más de una vez y más de dos has metido el remo hasta el hombro. Te vigilo... ;)]]> urn:uuid:2856 2008-05-12T14:15:29+02:00 <![CDATA[Nunca Llueve eternamente : La foto de la vicepresidenta]]> Menudo revuelo que se ha montado a raiz de la fotografía que se hizo nuestra Vicepresidenta en Níger, tras posar con un empresario local y sus tres mujeres, de las que en un principio creyó que eran sus hijas.
Quizás alguien debia de haber explicado a De la Vega antes de su viaje que la mayoría de las sociedades no industriales permiten los matrimonios plurales o poligamia.
Quizás alguien podría haberle explicado que, además, hay dos variedades de poligamia: una variante más común, la poliginia, en la que un hombre tiene más de una esposa. Y una variante más rara, la poliandria, en la que una mujer tiene más de un marido (¿Se escandalizará si viaja a ciertos pueblos del Tibet, Nepal, India y Sri Lanka?). Hay razones demográficas por las que la poliginia es más común que la poliandria: si son más las mujeres que llegan a la edad adulta en estas sociedades, la poliginia es la respuesta cultural. O la costumbre de que los hombres se casen más tarde que las mujeres también promueve la poliginia.
Quizás alguien debería explicarle que el hecho de que se apruebe socialmente el matrimonio plural en una sociedad es diferente de su frecuencia real. Por eso, aunque muchas culturas aprueben que un hombre tenga más de una esposa, y se fomente la poliginia, la mayoria de las personas son monógamas, y la poligamia solo la practican una parte de los matrimonios. Un motivo es cuando hay igualdad en las proporciones de los sexos. Aún así, no existe una única explicación de la poliginia, ya que su contexto y su función varían de una sociedad a otra e incluso dentro de la misma sociedad.
Quizás alguien tendría que haberle informado que el parentesco es una interpretación cultural de los datos biológicos, y que en determinadas sociedades es la base del sistema político e incluso económico, y la condición a partir de la cual se articulan otras relaciones sociales.
Quizás alguien debería haberle explicado el término etnocentrismo, que es la tendencia a aplicar los propios valores culturales para juzgar el comportamiento y las creencias de personas de otras culturas, y que es un universal cultural, ya que en todas partes se piensa que las explicaciones, opiniones y costumbres son ciertas, correctas, adecuadas y morales.

Y de paso, que alguien le explique lo difícil que es trabajar como antropólogo...
]]> urn:uuid:2854 2008-05-12T13:32:25+02:00 <![CDATA[Blog del Santi : ]]> Ahir diumenge vaig estar a l'Arrosaren Festa o Festa de la Rosa del PSE-EE a Barakaldo. Una mica dur desplaçar-se en autocar més de 14 hores el mateix dia, un total de 1200 quilòmetres per estar-hi només 5 hores allà. Però ha merescut la pena, els cinc militants de JSC de Cerdanyola que hem pogut anar ens ho hems passat molt bé i hem escoltat les intervencions de Zapatero i Patxi López, aquest últim promet. L’acte polític donava el tret de sortida a la campanya de les properes eleccions autonòmiques, encara sense saber quan són, on el PSE-EE té unes bones expectatives i amb ganes de canvi.

Després de l’acte hem menjat allà amb tots els militants que hi havia de JSE-Egaz i amb els de JSE vinguts d'altres punts de l'Estat Espanyol com nosaltres. És la meva primera festa de la rosa que vaig i desitjo que no la última. Per acabar us deixo algunes fotos de l'acte: intervencions, del grup, de l'arribada... dels qui hem anat de JSC Cerdanyola i també del Vallès Occidental. Properament trobareu vídeos de l'acte al Canal YouTube de la JSC de Cerdanyola: intervencions de Patxi López, de Zapatero, final de l'acte polític...






]]> urn:uuid:2850 2008-05-12T12:35:10+02:00 <![CDATA[Diari de Carme Carmona : AMB CONTUNDÈNCIA,......AMB LES IDEES CLARES!]]> urn:uuid:2833 2008-05-11T22:06:09+02:00 <![CDATA[ETSE UAB: Projectes Final de Carrera]]> urn:uuid:2832 2008-05-11T19:13:22+02:00 <![CDATA[GNUAB: Taller de localització de programari]]> La presència del català a les noves tecnologies està al punt de mira de
lingüistes i tecnòlegs des de ja fa força temps. Atès que la producció
de programari inicialment en català és pràcticament nu?la, per a
assegurar la presència del català en els nous mitjans pren un paper de
vital importància la localització. Però la confecció d'aquestes
traduccions requereix la feina d'especialistes que no només dominin de
llengua sinó també les eines informàtiques necessàries per a poder
realitzar les traduccions dia a dia.
Un altre aspecte clau per a garantir la bona salut del català és que el
programari permeti la localització, això és realitzar traduccions,
condició que s'assoleix plenament amb el programari lliure.

Per tot això, en aquest taller tractarem tots aquests aspectes donant
una visió global i partint des del principi. Endemés, es farà una
introducció a les eines i criteris necessaris per tal de poder
contribuir en la traducció de programari. Per a fer-ho, comptarem amb la
presència de Toni Hermoso, membre de Softcatalà i veterà traductor de
programari al català, qui actualment és un dels principals traductors
d'aplicacions tan populars com el Mozilla Firefox.

El taller es realitzarà el dimecres 21 de 17:00h a 19:00h a l'aula d'informàtica B
de la facultat de traducció. Per tal d'assegurar-vos plaça us podeu inscriure
aquí

]]> urn:uuid:2829 2008-05-11T18:05:16+02:00 <![CDATA[Campiquipugui : VIDEO Documental: Surplus, consumidores aterrorizados]]> urn:uuid:2826 2008-05-11T12:33:22+02:00 <![CDATA[25 anys de Cerdanyola Ràdio : ESPAI VITAL en l'Eixida]]>










]]> urn:uuid:2820 2008-05-10T14:29:17+02:00 <![CDATA[ample10: Dol 2]]> ]]> urn:uuid:2819 2008-05-10T13:32:50+02:00 <![CDATA[Reflexions des de Cerdanyola : "Utopia 79" de Joan López Lloret]]> Jordi Mena em va recomanar que anés a veure "Utopia 79", un documental en el qual ell hi participa activament, que està dirigit per Joan López Lloret i que se centra en l'experiència viscuda per diverses persones que van participar de forma més o menys activa en la revolució sandinista de Nicaragua. Avui l'he anat a veure. Curiosament en menys d'una setmana he pogut veure dues pel·lícules de López Lloret. I dic curiosament perquè, lamentablement el gènere documental no té massa ressò mediàtic.

No explicaré aquí la pel·lícula perquè del que es tracta és que la gent la vagi a veure (la fan al cinema Maldà de Barcelona, i de moment està programada fins el dia 15 de maig), però sí que us diré que si heu tingut algun lligam amb Nicaragua us agradarà.

Jo personalment vaig estar a Nicaragua ara farà onze anys i, després de tant de temps, tornar a sentir les cançons nicaragüenques, tornar a veure carrers que vaig trepitjar, tornar a sentir l'accent nica, m'ha fet posar la pell de gallina més d'una vegada.

Patricio Guzmán, director xilè de documentals, assegura que per a què un documental funcioni ha de tenir un dispositiu eficaç, i defineix el dispositiu com una estratègia, una metàfora del tema, un ganxo. En el cas de la gent que sentim una especial predilecció per Nicaragua no ens cal un dispositiu especial quan veiem "Utopia 79". La pròpia pel·lícula es converteix en el dispositiu. Però en canvi López Lloret sí que troba un dispositiu que pot ser eficaç per la resta de la gent: les comparacions. La comparació entre la dinastia de dictadors nicaragüencs (la dinastia Somoza) i el dictador Francisco Franco; la comparació entre la caiguda del franquisme i la caiguda del somozisme que és molt propera en el temps; la comparació entre la intervenció dels Estats Units en la guerra contra el sanidnisme i la intervenció dels Estats Units a la guerra de l'Iraq; i, també, la comparació entre els diferents punts de vista que tenen dues generacions diferents (pare i fills) sobre la utopia i les lluites revolucionàries.

No dic res més. Si podeu aneu a veure-la. Com a aperitiu us deixo el tràiler de la pel·lícula:

]]> urn:uuid:2814 2008-05-10T00:53:42+02:00 <![CDATA[Els petits lectors : Agenda d'activitats del Petit Explorador]]> Aquí el podreu trobar.]]> urn:uuid:2806 2008-05-09T17:20:25+02:00 <![CDATA[Turó de Sant Pau: Informacio als veïns sobre la tanca del cami del Turó]]>
(Fer un clic sobre la imatge per a veure-la millor)

Passem a informar-vos de la problemàtica amb la tanca de vegetació formada per pyracantha que es troba en el camí de vianants paral·lel a la carretera, i de la que ja us en varem parlar en el transcurs de l'assemblea del dia 6 de maig.

L'ajuntament de Cerdanyola a través de l'empresa Cespa fa el manteniment de la jardineria de la nostre urbanització. El 4 d'abril passat aquesta empresa va començar a fer l'esporga de la tanca de pyracantha des de el principi del carrer principal. L'esporga va resultar ser tallar pràcticament de rel tota la tanca. Evidentment això va crear la veu d’alarma dels veïns de les primeres cases ja que aquest mur te unes funcions molt concretes que no son les purament estètiques.

Per aquest motiu es va demanar a l'ajuntament i concretament al regidor Alfons Escoda del departament d'espais públics una explicació sobre aquesta actuació.

El primer informe venia signat pel tècnic de l'ajuntament Enric Ribas i deia el següent:

Com a resposta a aquesta preocupació us informo:

Aquesta tanca de Pyracantha sp te més de 20 anys. Actualment ha adquirit unes dimensions que no faciliten el manteniment de retall, tasca imprescindible per a la seva conservació. Des de la part interna del camí, no s'arriba a retallar l'amplada del "seto". Des del exterior no es pot retallar per alçada i desnivell. Actualment hi han trams de la tanca que s'està inclinant per descompensació de la vegetació, amb el risc de que es desmunti del tot ( això va ocórrer quan es va fer el paviment del camí ) Una replantació del seto, actualment és molt difícil, ja que el talús està molt desgastat i el camí es de paviment.

Cal fer una intervenció dràstica en aquesta època del any, de renovació i restauració total del arbust. Tècnicament ha de ser forta per obtenir vegetació nova des de la base. Si fem un retall més lleuger, l'arbust rebrota sobre la fusta vella, i amb uns anys aquesta s'assecarà de forma natural i perdem la capacitat de regeneració.

Es pot comprovar "in situ" que aquesta tasca permet recuperar bé la tanca, si s'observa els primers arbusts del "seto" a l'entrada del barri, a on es va practicar aquesta intervenció fa dos anys. Evidentment, el primer any és un sacrifici de la vegetació i perdem part de la pantalla acústica i visual. Però la intenció és per no perdre-la totalment.

 Atentament.

Enric Ribas.


Mentrestant la Junta de l'Associació va demanar a Alba Fransí veïna del Turó de Sant Pau i Cap d'Àrea de Participació i Educació Ambiental de Parcs i Jardins de Barcelona que dones la seva visió en aquest assumpte. En aquest sentit va redactar l'informe que segueix i que varem enviar al regidor:

Benvolgut Sr. Alfons Escoda

La tanca de pyracanta que va paral·lela a la carretera fa una funció de pantalla visual i acústica. També serveix de protecció pels que hi circulen com si fos una barana i dissuadeix tan per a els accessos de persones alienes al Turó com per a la sortida de nens a una via de circulació relativament ràpida amb el perill que comporta.

El que s'està fent no es pot dir poda, és una desbrossada feta amb una desbrossadora que ha provocat talls gens nets amb pelades de escorça i fusta i ferides als troncs. Tot això previsiblement comportarà :

- entrada de patògens i exposició a malalties.
- Cicatritzacions defectuoses
- Impossibilitat de rebrot de les branques gruixudes sense brots actius

El resultat serà que no momes progressarà un tant per cent de la base que queda ( pot ser entre un 60-70%).

La restitució de la tanca amb les funcions que actualment té, en cas que regeneri adequadament, trigarà uns 4-5 anys. En aquest temps s'haurà de fer poda de formació i retall per tal d'obtenir l'aspecte de tanca desitjat.

Si es volia rejovenir la tanca mantenint l'estructura bàsica, es podria haver fet una poda de compensació, buidat i de rebaix.

Aquesta tanca sempre s'ha retallat per les dues bandes sense més problema que dedicar-hi el treball necessari.

He anat a veure l'actuació que es diu es va fer l'any passat a l'entrada del Turó i no hi ha cap arbust que estigui en fase de creixement. Tots estan tallats per la base per tant no puc dir com va resultar l'actuació que es diu es va fer.

Alba Fransí

 A continuació varem rebre una resposta del Sr.Escoda en el que deia:

Et faig arribar el contra-informe dels tècnics de CESPA. Finalment hem decidit que deixaríem per més endavant la poda dels traços on acaben els carrers, i dels llocs que estan en zones verdes per que quedin més protegits. La resta,seran podats amb més cura, per deixar si algun està bé i no cal podar-lo.

Alfons Escoda

L'informe de CESPA es el següent.

INFORME SOBRE LA TANCA DEL TURÓ DE ST. PAU

Alfons, hem estat al turó de St. Pau amb l'Enric i en Juan Cardenas discutint el tema de la tanca de Pyracantha, a la vegada he pogut llegir tant l'informe de l'Enric com el de la sra. Alba Fransi.
Recolzo totalment les opinions de l’Enric i discrepo en moltes de les expressades per la Sra. Fransi.

-No s’està podant sinó rebaixant i rejovenint les plantes
-No s’està tallant amb desbrossadora sinó amb tisores, xerracs i motosserres.
-Els arbusts no presenten els problemes de pudricions dels arbres i els rebrots son força bons encara que es pugui perdre alguna branca massa vella per a rebrotar.
-Els rebrots solen ser abundants i si les branques velles no ho fan, rebrota la base de la soca. No crec que perdem un 40 ni un 30% de les plantes ni molt menys. Segurament el rebrot serà del 100% encara que pot haver alguna que falli.
-Aquesta tècnica és de normal aplicació en jardineria i a Cerdanyola la hem aplicat a la ronda amb total èxit en tots els casos. -Qualsevol poda menys dràstica obtindrà pocs resultats ja que les soques estàn molt envellides i la planta tendeix a créixer per la part superior de la tija.


fig. 1 Planta revellida fig. 2 Planta rejovenida

-Es cert que la tanca trigarà un temps a tenir la forma normal però no pas 4 o 5 anys, a més serà molt més verda i densa a la part baixa realitzant les funcions de tanca o barana molt més eficaçment.
-Els efectes de pantalla visual és certa però no té res a tapar ja que tots els veïns tenen murs a la banda del camí i el que vol intimitat s’hi ha posat una tanca pròpia.
-Com a pantalla acústica té un efecte gairebé nul tal i com es pot comprovar “in situ”. Fa anys que les pantalles acústiques es fan amb materials sintètics fono-absorvents.
-La poda per les dues bandes i per dalt s’ha fet cada any però no sense cap problema. Els treballadors no arriben a la part superior externa i el retall des de baix és molt dificultós perquè es fa a molta alçada i amb una base amb molta pendent. Si es fes revisar l’estudi de riscs laborals de la feina segurament ens obligarien a fer servir bastida a la part superior i cistella per la part exterior, encarint enormement el retall.
-A més cal fer constar que la tanca que es pretén mantenir a 2 metres d’alçada té una base molt precària degut a al forta pendent i és molt fàcil que algun dia de vent i pluja acabi bolcant i arranjant-se.

En la reunió d’avui hem acordat que es podria deixar sense rebaixar les zones frontals als caps de carrer per evitar caigudes de pilotes o perills per als infants. Una vegada rebrotada la part intervinguda es realitzaria el rebaix d’aquestes zones.

Cerdanyola, a 15 de abril de 2008

Jordi Monés i Balaguer

En l’assemblea de veïns del dia 6 de maig arribem a l’acord de que l’Alba Fransi enviarà de nou un informe, ja que del informe de CESPA deduïm que un dels problemes essencials per no continuar fent la tasca que s’anava fen els últims anys es L’ECONÒMIC, ja que la mateixa empresa explica en el penúltim apartat del seu informe que els treballadors no arriben a la part superior externa de la tanca i el retall des de baix és molt dificultós perquè es fa a molta alçada i amb una base amb molta pendent motiu pel qual i amb l’aplicació de la llei de riscos laborals s’hauria de posar una bastida i això encariria el cost d’aquesta tasca.

Tan bon punt tinguem l’escrit de l’Alba Fransí ja us informarem. Mentrestant la nova junta anirà treballant aquest tema amb l’ajuntament per exigir sobretot que la part que s’ha retallat i que queda desprotegida sa li doni una solució immediata mentre estigui creixent.

La junta.


]]> urn:uuid:2798 2008-05-09T14:56:48+02:00 <![CDATA[Cineclub Xiscnèfils : 15 de maig - 12:08 Al Este de Bucarest]]>
12:08 Al Este de Bucarest (A fost sau n-a fost?) de Corneliu Porumboiu - Romania, 2006 - 89 min. VOSE En una petita població de Romania, el propietari d'una emissora local de televisió prepara un programa sobre les revoltes populars que van forçar la fugida del dictador Nicolae Ceaucescu de Bucarest, setze anys enrere. Per il·lustrar aquella gesta revolucionària, convida uns personatges peculiars al seu plató: Emanoil Piscoci, un vell jubilat que acostuma a fer de Pare Noel durant les festes nadalenques; i Tiberiu Manescu, un professor d'història carregat de deutes per culpa de l'alcohol. Els dos convidats s'autoproclamen "herois" de la revolució davant la càmera, i en l'entrevista rememoren l'històric assalt a l'Ajuntament sota els crits de «Fora Ceaucescu!». Llavors, alguns telespectadors telefonen al programa per qüestionar aquesta versió dels fets, i el debat televisiu farà un gir inesperat.

Dijous 15 de maig
21'30 H. Ateneu de Cerdanyola
Descarregar Fitxa Xisc
Veure Trailer
Web Oficial
Fitxa a IMDB
]]> urn:uuid:2782 2008-05-09T10:30:11+02:00 <![CDATA[Carrer Clos: Astronauta rimador]]>

Un gran grup: Antònia Font. La cançó: l'Astronauta rimador]]> urn:uuid:2777 2008-05-08T22:42:52+02:00 <![CDATA[Chachevisión: La nueva Festa de l'Esport.]]> sustituir la Nit de l'Esport por algo diferente...

La Nit de l'Esport, de la cual el año pasado se cumplían nueve ediciones, era una cena en el Hotel de la UAB donde se repartían premios a deportistas y entidades. La noche era larga, pesada y salía cara al consistorio y a quien quisiera pagar un dineral para (mal)comer allí.

Según parece el nuevo evento se llamará Festa de l'Esport y será en la Plaza Abat Oliba. Con carpas para que las entidades puedan informar a los ciudadanos de Cerdanyola sobre las actividades que llevan a cabo y un espacio central donde los deportistas puedan hacer demostraciones en vivo y en directo. De momento no se conoce nada más aunque supongo que se inventarán algo para distinguir a los mejores deportistas y entidades del último año.

Me parece muy bien que se siga este modelo de acto: cercano, participativo, céntrico y punto de encuentro de entidades y deportistas un día al año. Además es mucho más barato.]]> urn:uuid:2775 2008-05-08T22:28:11+02:00 <![CDATA[Palimpsests: Visca el poema en prosa]]> urn:uuid:2811 2008-05-08T18:41:51+02:00 <![CDATA[La Fageda d’en Joan : Això és el que s'entén per justícia?]]>
El 28 d'abril proppassat els Mossos d'Esquadra van detenir a Terrassa Francesc Argemí "Franki" per uns fets succeïts a les festes majors de Terrassa del 2005, en les quals suposadament aquest va agafar la bandera espanyola de l'Ajuntament. El Tribunal Suprem havia desestimat el recurs presentat pels advocats defensors confirmant la sentència que el condemna a 2 anys i 7 mesos.

Més enllà de si en "Franki" n'és o no l'autor, o de si aquests fets són més o menys lloables el que ens ha de preocupar és que per agafar una bandera espanyola de l'ajuntament hom pugui anar a la presó, amb tot el que socialment comporta, i no pas per poc temps. I és que per emportar-te la bandera espanyola - i no cap altra- de l'ajuntament estàs cometent un delicte d'ultratge a la bandera.

Sembla inconcebible i demencial que en un Estat de l'Europa occidental això pugui passar. No és només l'ultratge a la bandera, la justícia espanyola també obliga a jugar amb la selecció espanyola a qualsevol esportista administrativament espanyol si no vol acabar amb la seva carrera esportiva, també il·legalitza partits,etc. Tenim moltes lleis heredades del franquisme, i d'altres més recents, que els polítics i magistrats espanyols han tingut més de 30 anys per modificar i no ho han fet. No ho han fet perquè no accepten que puguin existir moviments socials que qüestionin la legitimitat de l'Estat on viuen. No ho han fet perquè tenen por que aquests creixin si allò que fan no és delictiu.

I així vivim, en un Estat perfectament europeu i democràtic portes enfora construït a base de guerres i renúncies, amb una part poderosa que posa les lleis i una part feble que les aguanta. Això és la justícia espanyola, molt poc justa però, això sí, molt espanyola.

Hem de seguir callant?]]> urn:uuid:2739 2008-05-07T16:53:28+02:00 <![CDATA[UGT Ajuntament de Cerdanyola : Commenmoració Institucional del 1r de maig]]>


Acte programat aquest vespre a Sabadell. Cliqueu al damunt de la imatge per ampliar-la.]]> urn:uuid:2734 2008-05-07T14:31:08+02:00 <![CDATA[Márquez Cervantes Blog : Idees i pensaments]]> Ahir vaig veure a CNN part de la entrevista del periodista Antonio San José a Gustavo de Arístegui, diputat i portaveu a la Comissió d'Assumptes Exteriors del Partit Popular. . Malgrat les diferències que pugui o no tenir amb ell he de reconèixer que comparteixo i valoro part del que va dir. Intentaré fer un resum (en cursiva les parts on explico el que va dir Arístegui, per no confondre el que ell diu amb el que jo dic) d'alguns coses que va dir i afegiré algunes opinions personals.

Claredat
Antonio San José va destacar abans de començar la entrevista la claredat a l'expressar-se de Gustavo de Arístegui. Totalment cert, vaig observar que és una persona que intenta parlar de forma clara i entenedora. Pot compartir o no la seva opinió però sembla que sap expressar-se de manera que entenguis el que vol dir sense haver-te de parar a analitzar si ha volgut dir X o Y. És una qüestió que haurien de mirar-se moltes persones.

Abans del Congrés del PP: Debat. Després: Unitat
Va comentar que ara és el moment de fer debat, segons ell, abans del Congrés s'ha de poder debatre sobre diverses qüestions per tal de poder sortir del Congrés amb força i unitat. Malgrat que aquesta visió la tenen moltes persones que pertanyen a partits polítics, moltes persones i mitjans tendeixen a assimilar el debat intern als partits polítics com a crisi interna, entenen crisi com quelcom negatiu per a un partit polític. Crec que assimilar la discrepància interna als partits polítics amb "crisi" de forma pejorativa és pervers. La poca cultura democràtica i els sistemes rígids podrien explicar aquest fet.
Penso que el debat i el diàleg intern de tots els membres dels partits (no només dels dirigents) és l'única via que fa possible una unitat real i veritable. És cert que un partit també pot estar unit mitjançant la submissió però no podem parlar de una unions real sinó de artificials.

Secretaria General del PP: Primer s'ha de debatre i buscar el perfil i les idees, després la persona
San José va intentar treure-li la algun nom. Ell va aclarir que ara mateix no li sembla malament cap dels noms que s'han dit però que el debat ara mateix no ha de ser aquest. Segons ell, primer s'ha de buscar i debatre el perfil que ha tenir la persona, va destacar alguns aspectes que ha tenir el futur Secretari General del PP.
Parlar de noms sense tenir clar o debatre quin perfil és el que necessita tenir la persona que ocupi el càrrec és enfocar malament el debat.
A Espanya (i Catalunya) és tendeix a personalitzar molt el que haurien de ser debats d'idees i de formes d'actuar. És curiós que durant molts anys s'ha tendit a personalitzar, i el que arribat més a la opinió pública ha sigut l'enfrontament de persones, no d'idees. Un exemple és quan es parlava i es parla de felipistes i guerristes, d'aznaristes, de Solchaguistes, Borrellistes (pocs?), de les dicrepàncies Gallardón-Aguirre, Rajoy-Aguirre, Carod-Puigcercós... Sembla que els conflictes que han tingut/tenen Gallardón i Aguirre siguin personals (potser en tenen). En el debat polític les qüestions personals haurien de quedar al marge, i només s'haurien d'enfrontar les diverses idees, maneres de fer, i opinions.
Crec que aquest personalisme resulta nociu pel debat i i l'aprofundiment democràtic.

Rajoy serà l'únic candidat, ja que el sistema és molt rígid
El diputat va explicar que Rajoy seria l'únic candidat a presidir el partit ja que el sistema tampoc fa possible o fa molt difícil que es presenti cap alternativa. Es necessita l'aval d'un 20% dels delegats al Congrés per presentar candidatura.
En aquest aspecte crec que pocs partits poden donar lliçons al Partit Popular. En molts partits el militant de base no té cap poder decisió real en el seu partit. La militància política en molts casos acaba limitant-se en assistir a mitins, pagar quotes i poder decidir qüestions estèrils, com per exemple votar els delegats al Congrés sense saber quina posició tindrà la persona escollida en les votacions dels càrrecs. No diré pas que són sistemes no democràtics o antidemocràtics però si diria que són sistemes que indueixen a censar "democràticament" la pressa de decisions en quant a càrrecs.

Després va parlar d'altres qüestions però no vaig continuar mirant l'entrevista. Era molt tard.

Aquesta actualització utilitza l'excusa de l'entrevista al diputat popular per llançar alguns idees i pensaments. Potser en altres actualitzacions desenvolupo alguns dels pensaments/idees que he llençat en aquest post.
]]> urn:uuid:2733 2008-05-07T14:27:39+02:00 <![CDATA[Xavi Olivé : Recull fotogràfic de la Festa Major Roser de Maig 2008]]> urn:uuid:2719 2008-05-07T00:03:02+02:00 <![CDATA[Grups de música jove de Cerdanyola del Vallès: Música]]> ]]> urn:uuid:2669 2008-05-06T10:34:40+02:00 <![CDATA[Bloc d’en Daniel Mallén : ]]>
El camí de tornada del bumerang estatutari

Està tornant. Qui sigui del Tribunal Constitucional ja ha començat a filtrar als mitjans detalls de les deliberacions. A banda de l’opinió que es pugui tenir de la legitimitat d’aquestes, el fet no deixa de ser tota una demostració del rigor, la imparcialitat i la fiabilitat d’aquest òrgan. Consideracions a banda, l’espectacle promet.

De la primera part del procés se’n van poder extreure dues constatacions:

1. L’Estat Espanyol no es vol reformar ni fer-se més amable a aquells que expressen una identitat diferent a la marcada pel nacionalisme espanyol.

2. La sobirania recau única i exclusivament en els representants polítics del conjunt estatal. Les parts no tenen res a dir ni decidir sense guanyar-s’ho. I que cadascú ho interpreti com vulgui.

Aquestes sentències es mantindran ben fermes. Ja ha sonat el tret de sortida per a la segona part del serial. Un cop el botí socialista ja ha arribat a Madrid i ha permès la reedició d’un govern socialista, les coses ja poden començar a quedar claretes. És així de simple, el Tribunal Constitucional comença a moure’s un cop no destorba el camí cap a La Moncloa de José Luis Rodríguez Zapatero. És d’una simplicitat capaç de ferir sensibilitats curtides i d’una previsibilitat altíssima.

Caldrà veure quin rang li queda al referèndum. No val la pena preguntar-se si els catalans van decidir quelcom. Qui decidirà serà l’Estat Espanyol a través del Tribunal Constitucional. La validesa de la consulta la determinarà la reacció dels partits catalans davant la previsible desautorització que s’aproxima.

El PSC, per mitjà de José Zaragoza, ha començat a determinar un rumb: no acatar una sentència és un delicte. Després, picaran de peus i faran tot el teatre que calgui per tal de sortir mitjanament ben pentinats a la fotografia, però la realitat previsible és la que ens ha avançat el secretari d’organització del PSC. Una posició que s’anirà estovant però que és i serà dura. La seva “Catalunya optimista” és la que posa l’altra galta amb alegria. I el que es queixi serà acusat de ser un derrotista i de voler enganyar al personal amb propostes inversemblants.

Cal decidir quina legitimitat donem al referèndum. Els alts funcionaris de l’Estat ja han dit la seva. Per això estan aquí. Si els catalans van donar el seu vist-i-plau a un text que malgrat opinions, era intuït com un avenç, i ara l’Estat vol fer trampes i modificar les clàusules del contracte, algú els haurà de defensar. Si creiem en la capacitat del poble català per signar contractes amb l’Estat, no podem deixar de creure en la seva legitimitat per trencar-los. Se’n diu “lògica pura i dura” i ha de marcar un camí alternatiu al que ja ha indicat José Zaragoza.

Com fer-ho és una incògnita que s’anirà resolent tota sola en base a la voluntat política real de les diverses forces polítiques catalanes. De moment es pot fer necessari recordar que de majories possibles al Parlament de Catalunya n’hi ha com a mínim dues, l’actual i un altre. Amb determinades qüestions no s’hi val a jugar i caldria que tothom ho entengués.

Sense una bona gestió de la situació, el bumerang estatutari que va arribar a Madrid i que ha començat el seu camí de tornada cap a Barcelona, ens pot anar a parar al cap amb una potència que podria deixar estabornit a més d’un i amb unes conseqüències pel país difícils de determinar.
]]> urn:uuid:2633 2008-05-05T00:31:56+02:00 <![CDATA[Gamoia: Actinetgenda a les Nits a l?àtic]]> urn:uuid:2624 2008-05-04T00:40:36+02:00 <![CDATA[Bloc de l’Enric del Amo : Compte enrere pel Connecta!]]> Ja fa 5 anys que anualment se celebra un esdeveniment musical, cultural i social en algun poble del Vallès.

L'objectiu d'aquest festival és acostar la cultura catalana a la població més jove i la manera de fer-ho és mirant de potenciar grups del panorama musical català i organitzant xerrades. D'aquesta manera, creant complicitats i cercant crear un esdeveniment atractiu es pretén contribuir a normalitzar les expressions culturals en la nostra llengua i que aquestes guanyin espai en la societat civil. Enguany se celebra la cinquena edició del Connecta a La Garriga, en la qual tindrà lloc un concurs de grups novells, l'actuació del grup Dr.Ring Ding i una Festa Flaixbac.

El programa d'actes i concerts serà el següent:

Divendres 16 de maig

21:00 h Sopar d'entitats amb representants del món de la cultura. Més informació sobre lloc, preus i ponents ben aviat!

Dissabte 17 de maig

20:00 h Concurs de grups novells

00:45 h