Sense notícies del finançament ( Guerra Freda )

Com que no som Vietnam, on hi ha jungla per amagar-se, ni Argèlia, bressol d’un moviment d’alliberament nacional arquetípic en el seu temps i ni tan sols el País Basc, en fase permanent de petardeig, cal definir el conflicte que tenim els catalans amb l’Estat Espanyol d’una manera més o menys imaginativa i sense fer referéncies a la violència explícita. Deu ser important a l’hora de que tots plegats ens poguem entendre correctament els uns als altres.

Llegint articles extrets de l’índex que la viquipèdia li dedica a la Guerra Freda, és senzill entendre que l’Estat Espanyol aplica als catalans una variant ibèrica de la Doctrina Breznev, política que va esdevenir caduca al 1989 amb Gorbatxov, creador de la Doctrina Sinatra, que no és un altre cosa que deixar fer a les nacions de l’òrbita soviètica el seu camí ( My way ). O sigui, el que molts catalans volem fer de fa temps.

L’escalada verbal en la que han entrat dirgents del PSOE i del PSC arran de l’incompliment per par del govern espanyol de l’Estatut de Catalunya, una llei orgànica com qualsevol altre, podría tenir una certa retirada amb la Primavera de Praga de 1968, amb Maria Teresa Fernàndez de la Vega en el paper de Leònid Breznev, Antoni Castells interpretant a Alexander Dubcek i Pepe Bono conduint un tanc.

En tot cas, sense conèixer els detalls íntims del cas seria arriscat afirmar-ho. El que sí que sembla clar és que al PSC cada cop li costa més afrontar de cara la defensa d’interesos objectivament incompatibles com són els de l’Estat Espanyol, els de Catalunya i els del PSOE. De moment, una bona notícia per a Catalunya. Potser, fins i tot, una mica de llum al final del tunel, o com a mínim un fluorescent al mig, que ja seria alguna cosa.

Com que la Primavera de Praga va anar com va anar, potser caldria ser una mica més positius i cercar símils que inspirin bon rotllo. Donant voltes per la mateixa secciò de la viquipèdia, trobarem un terme que resulta útil i transmet millors vibracions: la finlandització.

Afusellant de manera cruel l’article, es pot resumir el terme, com a doctrina política segons la qual, Finlàndia, malgrat situar-se a l’oest del Teló d’Acer, evitava prendre posició en els assumptes que poguessin irritar a la Unió Soviètica, la qual cosa suposava a la pràctica una reducció de la sobirania política del país.

Determinar que el PSOE i el PSC es situen a una mateixa banda del teló és geografia pura i dura, així que, seguint amb l’analogía, la defensa de l’Estatut de Catalunya vigent i la negociació d’un bon finançament per Catalunya són accions que suposen una visible desfindlandització del PSC respecte el PSOE. En tot cas, per fer-se il·lusions, caldria que els protagonistes passessin dels fets a les paraules, cosa que no és fàcil que succeeixi.

Al 1948, Finlàndia i la Unió Soviètica van signar un Pacte d’Amistat, Cooperació i Assisténcia Mútua que fins al 1992 no es derogà. Durant aquest temps, alguns polítics finlandesos van jugar la carta de Moscou contra els seus adversaris polítics, acusant-los d’aquesta manera de posar en perill les bones relacions entre els dos estats veïns. De totes les situacions esmentades, aquesta sembla ser que serà la que més punts té d’esdevenir una realitat. Si la situació actual s’allarga gaire, cosa que no és segura, veure’m com algún socialista català amb vocació de Subsecretari d’Estat la juga sense complexes. Això sinó és que entre bastidors els protagonistes ja han començat a jugar-la, cosa que tampoc és improbable.

Diuen que l’invasió de Txecoslovàquia no va ser gaire criticada des d’occident donat que el “socialisme amb rostre humà” de Dubcek era vist des del bloc capitalista com una amenaça més gran que el comunisme soviètic. En resum, un fred exercici d’hipocresia que no va fer cap bé als txecoslovacs.

Ara caldria que els que no estan a la mateixa banda del teló que els socialistes catalans facin el possible perque aquests es vegin forts i aconsegueixin, o un bon tracte per Catalunya o una magnífica distorsió institucional amb l’Estat Espanyol. Segurament seria el més responsable per part dels partits polítics catalans que no juguen la carta d’Orange, concepte que ja no tindria relació amb la Guerra Freda però que també té un cert valor analític.

Millor en espanyol

L'informe de la UGT denuncia que actualment hi ha la tendència a un allargament de la jornada laboral, generalment a través de les hores extres i l'ús de formes de treball flexibles que emmascaren la durada de la jornada. Es calcula que el 60% dels treballadors suporta excessos de jornada, que en un 22% dels casos arriba a treballar més de 40 hores setmanals.

Com que la feina és una activitat on s'hi inverteixen energies, tant físiques com mentals, en els casos de jornades excessives les exigències de l'activitat laboral estan per sobre de les capacitats de l'individu i no se li garanteixen la protecció de la seva salut ni la qualitat del treball. És per això que molts treballadors tenen ansietat, depressió o estrès. Per gènere, els homes són els que realitzen amb més freqüència jornades laborals llargues, en canvi, les dones els superen entre els que treballen entre 35 i 40 hores setmanals.

Intenteu descansar, carregar piles i... disfrutar de la vida!

Decir que “nuestra solidaridad les ha permitido superarnos (a los catalanes) en calidad de vida, y es de MALPARITS no reconocerlo (...) “la expoliación fiscal que sufre Catalunya es tan excesiva que permite que ciudadanos de Extremadura reciban más euros en inversión santaria que los catalanes”. Pero que me estás contando de sanidad, si aquí la sanidad va de culo es porque no se sabe distribuir bien el dinero, que aquí parece que se gaste más dinero en defender e imponer el catalán que en tener buenos hospitales y menos listas de espera. Pero claro, la culpa no es vuestra, es de los extremeños. (Por cierto, Extremadura sabe ahorrar dinero. Por ejemplo, y es un ejemplo mínimo, los sistemas operativos de sus administraciones son libres, mientras que en Catalunya son todos de pago, y solo es un ejemplo, así, sin buscar mucho).

Seamos (los catalanes) un pueblo entralñable, pero no un pueblo odiado. Dediquesen (los políticos) a establecer y fomentar los mejores lazos de identidad entre unos y otros. En este sentido, estoy decepcionadisimo. Al igual que cuando Montilla dijo “Catalunya está harta de prestar solidaridad”, Montilla, yo no estaré nunca harto de prestar solidaridad, harto estoy de que se intente eliminar la lengua castellana a toda costa, harto estoy de hacer colas en la administración pública, harto estoy de estar en una lista de espera de un mes para curarme un resfriado. Pero harto de ser solidario, NUNCA.

Y cuando el alcalde de Mérida, Angel Calle, te ha contestado diciendo “hijo de puta”, y tu le has contestado diciendo que estaba insultando a la madre de todos los catalanes. Solo un apunte al respecto: mi madre no es tu madre, y las madres de la mayoria de los catalanes, por suerte, no son tus madres. Y digo por suerte, no por que sea mala madre, que no la conozco, sino por la suerte de no tenerte a ti como hijo, MALPARIT.

Os dejo dos fotos de nuestros destinos de retiro estival, a buen seguro que nos lo pasaremos teta. Nos vemos/leemos en Septiembre. Sed felices!!

Fa un parell de setmanes van tenir lloc l’anunci d’un seguit de tancaments de grans empreses: Pirelli i Spainair. En quant a Pirelli, és un tancament més al Bages, comarca que està tenint un problema seriós amb el desmantellament del teixit industrial. En qualsevol cas una mala notícia que contrasta amb una altra, que explicaré a continuació.

Avui una trucada m’informava d’una interessant notícia a de la secció d’Economia d’aquest gran mitjà progressista anomenat La Vanguardia. El cas és que a Alemanya, a principis d’aquest any, Nokia va anunciar que tancava la seva planta a Bochum de 2.300 treballadors i treballadores, ja que es traslladava a Romania. El govern de Renania del Nord-Westfalia va exigir a Nokia que li retornés 41 milions d’Euros en concepte de subvencions i avantatges fiscals, segons s’informava al febrer d’aquest any. La notícia d’avui a la Vanguardia explica que finalment el govern de Renania del Nord-Westfalia veurà com li són retornats 21 milions d’Euros i el Ministeri d’Investigació ingressarà 1,3 milions més. No estem parlant ni de Cuba ni de Veneçuela, estem parlant d’Alemanya. Sense entrar en el ball de xifres, de si és molt o poc o de si és pal·liatiu o no; queden clares dues coses:

1.- Alemanya te un sistema d’ajuts i subvencions a les empreses d’alt valor afegit.

2.- Alemanya te un sistema de recuperació de part d’aquests ajuts en cas que les empreses decideixen marxar a altres estats a obtenir beneficis.

L’Estat Espanyol no te cap d’aquestes dues coses i les dues són urgents. Cal invertir en R+D+I i cal que les empreses que marxin retornin tots els avantatges que han tingut durant els anys en els que han operat a l’Estat. Ni PP ni PSOE han cregut mai en la política industrial. El PP va desmantellar el Ministeri d’Indústria i és el màxim responsable de la situació actual; però el PSOE ha seguit la línia i ha estat capaç fins i tot de nomenar ministre d’aquesta cartera a Joan Clos. Tant de bo tard o d’hora algun Govern de l’Estat segueixi, en aquest cas, l’exemple d’Alemanya.